“Mallorca no es ven”, corejaven els manifestants (corejàvem, hauria de dir jo, que si vaig faltar a la cita va ser només per pura impossibilitat d’agenda) que ompliren els carrers de Palma el passat dia 25 de maig en protesta contra el cercle pervers que connecta la sobreexplotació turística amb el preu impossible de l’habitatge. Tenir memòria serveix per reconèixer l’antecedent d’aquesta fita històrica en un altre eslògan, “Qui estima Mallorca no la destrueix”, que ja protagonitzà una marxa l’any 2004 reclamant una altra manera de fer les coses a l’illa.
Llavors com ara, però, les consignes permeten lectures distintes si les entenem com a oracions imperatives o bé d’una altra manera. Perquè el cert és que Mallorca sempre l’han destruït persones que afirmaven estimar-la, adorar-la i fins i tot representar-la. D’altra banda, d’aquells dies de fa dues dècades en recordo un article en què Eduardo Jordà al·ludia al poemari La destrucción o el amor de Vicente Aleixandre per cercar un gir incòmode al lema: en realitat, venia a dir Jordà, estimar una persona o un territori vol dir, quasi sempre i en alguna mesura, envair-lo, alterar-lo, destruir allò que era l’ésser estimat abans d’entrar en contacte amb qui diu estimar-lo. I és que el llenguatge (com els fets que pretén ordenar o ressituar) mai es conforma amb oferir una única i consoladora cara.
De tornada a 2024, la saturació del territori i del mercat immobiliari és tan òbvia que, per primera vegada, la necessitat de repensar el model productiu ha esdevingut una mena de sentit comú compartit per gairebé tothom (llevat, és clar, d’un contingent inevitable de verros), tot i els molts matisos que presenten els discursos entorn de la idea. En aquest sentit, la pancarta “Mallorca no es ven” és una excel·lent síntesi d’un sentir moral que tots (repeteixo) compartim; també a la meva família, per cert.
Ara que, en el nostre cas, la frase també té un significat literal: i és que ja fa dos anys i mig que els tres germans Nadal Suau vam heretar un solaret dels nostres padrins, prop de s’Estanyol, i no hi ha manera de posar-nos d’acord: na Teresa, funcionària d’Emaya (no li demanin com aprovà les oposicions l’any 93, si us plau) està entestada a transformar-lo en agroturisme; en Tolo ens pressiona per comprar-nos les nostres parts a preu de patató i fer-hi un xalet amb piscina per a la filla; i jo ja he trobat uns suecs que ens el comprarien a molt bon preu (alerta!, simplement al preu de mercat: sis o set milions d’euros)… Però, ai!, la família no es deixa convèncer.
Al final resultarà que (a banda dels qui no en són propietaris ni d’un centímetre quadrat) nosaltres serem els únics idiotes que no hauran venut Mallorca abans que de veres ningú es vengui Mallorca.